Tres
Ninotaire nascut a Barcelona l’any 1991 sota el nom de Carlos Villafranca. Ja fa temps que li agrada dibuixar i estar al dia de l’actualitat, un dia va ajuntar totes dues coses i això l'ha portat a col·laborar fent dibuixos satírics a diversos mitjans com 'El Jueves', la 'Directa', 'El Web Negre', 'La Maranya digital', 'El Triangle', 'La Quera', 'Cartoon Movement', al 'directe!cat' (a la secció 'Comissió Botifarra') o 'Minoria Absoluta' i a participar a diversos llibres d'humor gràfic.
És graduat en Ciencies Polítiques amb un màster en Infografía, ha fet de monitor de dibuix, va viure una temporada a Edimburg, ha format part de l’equip del programa ‘Serveis Mínims’ de SER Catalunya i ara treballa del que li deixin.març 2021 dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg. « des 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 Busca per aquí
Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Arxiu de la categoria: rei
Final de curs 2018/2019
Tal com vaig fer l’any passat, com aquest curs tampoc he fet massa vinyetes ho compenso amb un resum del que ha passat durant aquests últims mesos.
Després de la moció de censura a Rajoy y el pas d’aquest a millor vida com a registrador de la propietat el PP començava curs renovat d’aquella manera. Just abans de l’estiu Pablo Casado s’estrenava com a líder. Un nou president amb dubtosos avals acadèmics i certa olor a naftalina i caspa d’Aznar.
A l’agost Pedro Sánchez, encoratjat per les gires per pobles de les orquestres de versions o vés a saber perquè, anunciava el Consell de Ministres On Tour amb bolos a Sevilla i Barcelona.
Dit i fet: El 21 de desembre el Consell de Ministres i uns quants policies es traslladaven a Barcelona per col·lapsar una mica els carrers i decidir que era completament prioritari canviar el nom de l’Aeroport de El Prat a ‘Aeroport Josep Tarradelles’.
La fonoteca del Comissari Villarejo i les clavegueres de l’estat en general cada cop estan més tèrboles i remogudes així que els principals partits no han desaprofitat la ocasió per llençar-se merda el uns als altres. I vist que tot i que desvetllen gran secrets i corrupteles tampoc passa cap daltabaix la Casa Real va decidir apujar-se el sou un 1,5% i tancar els acords de venda d’armes amb l’Arabia Saudita tranquil·lament i amb la seguretat que dóna que les armes espanyoles estan entrenades per centrar-se en no matar iemenites (en paraules de la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá).
El 26 de maig ja hi havia planificades unes eleccions municipals i europees que han anat caldejant l’ambient polític. Al setembre l’ex-primer ministre francès Manuel Valls desembarcava a Barcelona per començar una nova vida política de la ma de Ciutadans. ERC sorprenia fent sonar que el seu candidat seria Ernest Maragall per mirar aprofitar el tirón del seu germà només 11 anys després que aquest deixés de ser alcalde amb el PSC. I Albiol deixava el seu escó com a diputat al Parlament per tornar a la política municipal a Badalona però amagant les sigles del partit que presidia fins llavors.
No només això anava escalfant l’ambient polític, el 2 de desembre Vox, el partit antiimigració, contrari a la llei de violència de gènere i a la llei de l’avortament, partidari de suprimir les comunitats autònomes i de protegir la tauromàquia, aconseguia representació al parlament andalús i esdevenia clau de govern com qui no vol la cosa. A més els socialistes quedaven fora de la Junta després de 40 anys al poder, ara que ja ho tenien tot al seu gust.
El 12 de febrer començava el judici del procés (i encara s’espera la sentència), 3 dies després mentre Junqueras declarava davant del jutge Marchena els diputats del seu partit (entre altres) tombaven els pressupostos de Sánchez aquest va fer-se l’íntegre i va anunciar la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions pel 28 d’abril així que res, si amb les municipals i europees no en teníem prou ara s’hi afegien unes noves eleccions primaverals.
De tota manera les eleccions de l’abril tampoc van ajudar a esclarir massa el panorama, vàrem viure una campanya un pèl diferent amb mítings des del locutori de la presó de Soto del Real.
D’entrada la victòria va ser per al PSOE demostrant que la tècnica de fer-se la víctima i convocar eleccions no estava malament del tot, els socialistes passaven de 85 a 123 diputats. El PP sortia força perjudicat passant de 137 a 66 diputats. El #28A també va suposar l’entrada de l’ultradreta més descarada (encara més descarada vull dir), Vox seguia amb la seva reconquesta i entrava al Congrés amb 24 diputats.
El supervivent Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions però amb una victòria insuficient que Podemos va aprofitar per demanar tot el que va poder. Entre municipals i tot plegat les negociacions per ser investit es van allargar més de tres mesos i total per res, aquesta mateixa setmana el PSOE ha constatat per partida doble (dimarts i dijous) que no sumava prou i això que després d’una mesos d’inacció a les darreres hores les negociacions es van intensificar amb proposta de Podem aquest dijous directament des del faristol sobre la botzina. La investidura seguirà encallada tot l’estiu i Franco continuarà enterrat a El Valle de los Caídos.
A nivell de Catalunya la cosa ha estat força parada, el tema és que fer república demana temps i viatges a Waterloo, sobretot molts viatges a Waterloo. De moment el govern de Torra només ha aprovat una llei en els 15 mesos que porta manant i es tracta de la la restitució de l’Agència Catalana de Salut Pública (que l’havia suprimit un company del seu partit, l’Artur Mas, en aquell boig 2014 en temps de retallades i pre-procés).
A Bèlgica en Puigdemont va vivint més aventures que Tintin. A les eleccions europees la llista de l’expresident va guanyar a Catalunya i s’ha de dir que va intentar prendre possessió com a eurodiputat per aconseguir la immunitat i tornar a passejar pels jardins de la Devesa peeeerò no va poder ser, va rondar pels voltants del Parlament fins a última hora però no hi va entrar per por a ser detingut i l’exalcalde de Girona haurà de passar un altre estiu a Waterloo en una mena de llimbs diplomàtic. En canvi, a Josep Borrell les eleccions europees li han obert més portes que a Puigdemont, concretament li ha obert les portes de la diplomàcia europea, en aquesta nova legislatura el socialista serà ‘Alto representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad’, que és un càrrec el nom del qual no hi cap a la targeta.
El mateix dia de les eleccions europees hi havia eleccions municipals, més que la festa de la democràcia allò semblava el ViñaRock de la democràcia. Noves eleccions per complicar encara més l’equilibri de forces per trobar president per a Espanya però sabíem el que hi havia. A Barcelona va guanyar ERC per vots però l’acord/idil·li entre Maragall i Colau no va ser possible perquè Manel Valls va decidir regalar els vots als comuns per tal d’evitar a tota costa un govern municipal amb indepes a la capital catalana, a més l’exprimer ministre francès tampoc tenia massa a perdre. Als pocs dies Ciutadans trencava la seva relació amb Valls però tampoc va semblar importar-li massa perquè el partit taronja es començava a cobrir de glòria amb els seus suports a governs amb Vox arreu de la geografia espanyola. A Madrid, de fet, avui en dia el Trifachito és una realitat que lluita per acabar amb les mesures ecologistes impulsades per Carmena durant la legislatura anterior.
A nivell internacional sembla ser que la noticia més destacada ha sigut que recentment la Rosalía ha publicat una cançó en Català. I bé, un altre any que acaba amb la sensació que Trump ha de començar una guerra mundial d’un dia per l’altre aquest cop bombardejant drons iranís però això tampoc és massa notícia.
Segur que m’he deixat mil coses, això és així. Però ha sigut una mica això.
Els reis de l’evasió
Aquesta setmana hem sabut la primera de les moltes revelacions que prometen ‘Els Papers de la Castellana’, en aquest primer fascicle de la filtració vam saber que quatre familiars directes del rei van regularitzar quatre milions d’euros que tenien a Suïssa amb l’amnistia fiscal aprovada al 2012 pel govern de Rajoy. Doncs això, i seguim per a bingo.
40 anys després
Avui fa 40 anys que va morir el dictador que va estar manant a Espanya durant 39 anys, sovint sentim una cantarella que ens diu que la transició espanyola va ser modèlica i que ben orgullosos hem d’estar els que ara gaudim de la democràcia resultant però val a dir que encara avui en dia el cap d’estat d’aquesta democràcia a la que hem anat a parar encara és el fill d’un senyor designat per un dictador (sis anys abans de morir, la cosa ja estava meditada) i encara s’hi fan misses en el seu honor. Després de la mort del dictador Francisco Franco va ser un Consell de regència els que van assumir el poder com a caps de l’estat fins que el 22 de novembre es proclama com a rei a Joan Carles I de Borbó, que ja he dit que havia estat designat sis anys abans pel dictador com a successor. Inicialment el rei va seguir amb una línia continuista i va confirmar al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, com a President del Govern per bé que va durar poc perquè les dificultats d’arribar a acords entre el President i el Monarca van portar a aquest últim a demanar la dimissió d’Arias Navarro l’1 de juliol de 1976. Adolfo Suárez va ser llavors el nou President del Govern i l’encarregat d’establir converses amb els partits que li feien d’oposició i les principals forces socials ja fossin reconegudes o més clandestines durant la dictadura per tal d’establir les bases d’aquesta democràcia que encara dura malgrat tot.
La corona
Aquesta setmana torno a fer el Racó il·lustrat de la Directa. Parlo del que ja he vingut parlant en els últims posts: El relleu reial.
Un país modern

Publicat originalment al portal directe!cat el 18-06-2014 (enllaç a la publicació original)
Darrer divendres d’un juny que acaba amb un nou rei a Espanya. Joan Carles I va abdicar quan pocs s’ho esperaven i el seu fill li va agafar el relleu, és el que té la monarquia. El Congrés va tramitar en un temps rècord l’aforament de l’ex-rei i ja tenim un nou jubilat a Espanya. El relleu reial va portar problemes de censura a ‘El Jueves’ i dibuixants mítics de la casa van abandonar la publicació com a protesta. Mentrestant a Espanya no li ha anat massa bé al mundial aquesta vegada.
Atado y bien atado 2
Fa una setmana us parlava d’un especial que vam fer amb la gent de ‘El Web Negre‘ sobre l’abdicació del rei. Doncs bé, es veu que va tenir bona rebuda i aquesta setmana ens hi hem tornat a posar i n’hem fet un altre amb col·laboracions de luxe. Aquí teniu l”Atado i bien atado 2‘ perquè amb un vam fer massa curt i aquí teniu la vinyeta amb la que col·laboro sola, amb idees per a l’ex-rei.

Publicat originalment a l’especial ‘Atado y bien atado 2‘ de El Web Negre (26-06-2014)
Atado y bien atado
Aquesta setmana (i després d’una absència massa llarga, ho reconec) torno a fer una col·laboració a El Web Negre, en concret a un especial que hem fet sobre la coronació de Felip VI, un rei que acabam d’estrenar ara a Espanya (una cosa molt del segle XXI). Aquí teniu la vinyeta sola.

Publicat originalment a l’especial ‘Atado y bien atado‘ de El Web Negre (19-06-2014)
Aquí podeu veure l’especial ‘Atado y bien atado’ de El Web Negre.
El discurs del rei
Ja és Nadal a aquest blog. Avui penjo el primer post de temàtica nadalenca i és de suposar que no serà l’últim.
Es tracta d’una pàgina de la Directa que hem fet conjuntament El Listo, en Manel Cruz i en Roger Pelaez i un servidor imaginant que pot passar si resulta que el rei no té el cos per discursos la nit de Nadal.
L’auca del senyor Urdangarin
Darrerament no penjo continguts inèdits però això no vol dir que hagi parat de dibuixar (de fet crec que ni a P5 vaig dibuixar tant com aquestes últimes setmanes). Recupero aquesta auca sobre la vida d’Iñaki Urdangarin que vaig publicar fa uns quants dies a La Punta del Triangle.
Recupero aquesta preciosa pàgina perquè la investigació del cas Nóos continua en marxa però sempre acaba topant amb la protecció de la que disposen els membres de la família reial. Un dia imputen a la infanta, al següent dia la desimputen i avui mateix diuen que no s’escaparà tan fàcilment.
Per cert, el nom no està mal posat sinó que se’m va demanar que la referència al duc de Palma no fos tan explícita i hi vaig fer una petita variació per evitar la querella.