Tres
Ninotaire nascut a Barcelona l’any 1991 sota el nom de Carlos Villafranca. Ja fa temps que li agrada dibuixar i estar al dia de l’actualitat, un dia va ajuntar totes dues coses i això l'ha portat a col·laborar fent dibuixos satírics a diversos mitjans com 'El Jueves', la 'Directa', 'El Web Negre', 'La Maranya digital', 'El Triangle', 'La Quera', 'Cartoon Movement', al 'directe!cat' (a la secció 'Comissió Botifarra') o 'Minoria Absoluta' i a participar a diversos llibres d'humor gràfic.
És graduat en Ciencies Polítiques amb un màster en Infografía, ha fet de monitor de dibuix, va viure una temporada a Edimburg, ha format part de l’equip del programa ‘Serveis Mínims’ de SER Catalunya i ara treballa del que li deixin.
març 2021 dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg. « des 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 Busca per aquí
Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Arxiu de la categoria: independència
La Sentència
Després de 4 mesos de deliberació ahir pel matí el Tribunal Suprem va confirmar les filtracions del cap de setmana i feia pública la sentencia de la causa especial 20907/2017, la causa del procés vaja.
El text condemna per sedició i malversació els nou líders independentistes empresonats (govern de l’1-O, la presidenta del Parlament i els presidents d’Òmnium i ANC) amb penes d’entre 9 i 13 anys de presó i d’inhabilitació. Tot i que la mateixa sentencia diu que tot plegat va ser una “mera quimera” i que l’Estat va mantenir en tot moment “el control de la fuerza, militar, policial, jurisdiccional e incluso social”. Faltaria más.
La reacció del personal no va fer-se esperar. El misteriós (o no) ens ‘Tsunami Democràtic’ ha pres nota del passat i sembla ser que es basa en accions concretes continuades de les que ni entitats, ni partits, ni govern se’n poden apropiar del lideratge (para lo bueno y para lo malo). Així doncs ahir molta gent es va fer Telegram per seguir les instruccions que enviava no se sap ben bé qui a un grup de 220.000 membres i que bàsicament consistien en bloquejar l’aeroport del Prat.
Final de curs 2018/2019
Tal com vaig fer l’any passat, com aquest curs tampoc he fet massa vinyetes ho compenso amb un resum del que ha passat durant aquests últims mesos.
Després de la moció de censura a Rajoy y el pas d’aquest a millor vida com a registrador de la propietat el PP començava curs renovat d’aquella manera. Just abans de l’estiu Pablo Casado s’estrenava com a líder. Un nou president amb dubtosos avals acadèmics i certa olor a naftalina i caspa d’Aznar.
A l’agost Pedro Sánchez, encoratjat per les gires per pobles de les orquestres de versions o vés a saber perquè, anunciava el Consell de Ministres On Tour amb bolos a Sevilla i Barcelona.
Dit i fet: El 21 de desembre el Consell de Ministres i uns quants policies es traslladaven a Barcelona per col·lapsar una mica els carrers i decidir que era completament prioritari canviar el nom de l’Aeroport de El Prat a ‘Aeroport Josep Tarradelles’.
La fonoteca del Comissari Villarejo i les clavegueres de l’estat en general cada cop estan més tèrboles i remogudes així que els principals partits no han desaprofitat la ocasió per llençar-se merda el uns als altres. I vist que tot i que desvetllen gran secrets i corrupteles tampoc passa cap daltabaix la Casa Real va decidir apujar-se el sou un 1,5% i tancar els acords de venda d’armes amb l’Arabia Saudita tranquil·lament i amb la seguretat que dóna que les armes espanyoles estan entrenades per centrar-se en no matar iemenites (en paraules de la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá).
El 26 de maig ja hi havia planificades unes eleccions municipals i europees que han anat caldejant l’ambient polític. Al setembre l’ex-primer ministre francès Manuel Valls desembarcava a Barcelona per començar una nova vida política de la ma de Ciutadans. ERC sorprenia fent sonar que el seu candidat seria Ernest Maragall per mirar aprofitar el tirón del seu germà només 11 anys després que aquest deixés de ser alcalde amb el PSC. I Albiol deixava el seu escó com a diputat al Parlament per tornar a la política municipal a Badalona però amagant les sigles del partit que presidia fins llavors.
No només això anava escalfant l’ambient polític, el 2 de desembre Vox, el partit antiimigració, contrari a la llei de violència de gènere i a la llei de l’avortament, partidari de suprimir les comunitats autònomes i de protegir la tauromàquia, aconseguia representació al parlament andalús i esdevenia clau de govern com qui no vol la cosa. A més els socialistes quedaven fora de la Junta després de 40 anys al poder, ara que ja ho tenien tot al seu gust.
El 12 de febrer començava el judici del procés (i encara s’espera la sentència), 3 dies després mentre Junqueras declarava davant del jutge Marchena els diputats del seu partit (entre altres) tombaven els pressupostos de Sánchez aquest va fer-se l’íntegre i va anunciar la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions pel 28 d’abril així que res, si amb les municipals i europees no en teníem prou ara s’hi afegien unes noves eleccions primaverals.
De tota manera les eleccions de l’abril tampoc van ajudar a esclarir massa el panorama, vàrem viure una campanya un pèl diferent amb mítings des del locutori de la presó de Soto del Real.
D’entrada la victòria va ser per al PSOE demostrant que la tècnica de fer-se la víctima i convocar eleccions no estava malament del tot, els socialistes passaven de 85 a 123 diputats. El PP sortia força perjudicat passant de 137 a 66 diputats. El #28A també va suposar l’entrada de l’ultradreta més descarada (encara més descarada vull dir), Vox seguia amb la seva reconquesta i entrava al Congrés amb 24 diputats.
El supervivent Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions però amb una victòria insuficient que Podemos va aprofitar per demanar tot el que va poder. Entre municipals i tot plegat les negociacions per ser investit es van allargar més de tres mesos i total per res, aquesta mateixa setmana el PSOE ha constatat per partida doble (dimarts i dijous) que no sumava prou i això que després d’una mesos d’inacció a les darreres hores les negociacions es van intensificar amb proposta de Podem aquest dijous directament des del faristol sobre la botzina. La investidura seguirà encallada tot l’estiu i Franco continuarà enterrat a El Valle de los Caídos.
A nivell de Catalunya la cosa ha estat força parada, el tema és que fer república demana temps i viatges a Waterloo, sobretot molts viatges a Waterloo. De moment el govern de Torra només ha aprovat una llei en els 15 mesos que porta manant i es tracta de la la restitució de l’Agència Catalana de Salut Pública (que l’havia suprimit un company del seu partit, l’Artur Mas, en aquell boig 2014 en temps de retallades i pre-procés).
A Bèlgica en Puigdemont va vivint més aventures que Tintin. A les eleccions europees la llista de l’expresident va guanyar a Catalunya i s’ha de dir que va intentar prendre possessió com a eurodiputat per aconseguir la immunitat i tornar a passejar pels jardins de la Devesa peeeerò no va poder ser, va rondar pels voltants del Parlament fins a última hora però no hi va entrar per por a ser detingut i l’exalcalde de Girona haurà de passar un altre estiu a Waterloo en una mena de llimbs diplomàtic. En canvi, a Josep Borrell les eleccions europees li han obert més portes que a Puigdemont, concretament li ha obert les portes de la diplomàcia europea, en aquesta nova legislatura el socialista serà ‘Alto representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad’, que és un càrrec el nom del qual no hi cap a la targeta.
El mateix dia de les eleccions europees hi havia eleccions municipals, més que la festa de la democràcia allò semblava el ViñaRock de la democràcia. Noves eleccions per complicar encara més l’equilibri de forces per trobar president per a Espanya però sabíem el que hi havia. A Barcelona va guanyar ERC per vots però l’acord/idil·li entre Maragall i Colau no va ser possible perquè Manel Valls va decidir regalar els vots als comuns per tal d’evitar a tota costa un govern municipal amb indepes a la capital catalana, a més l’exprimer ministre francès tampoc tenia massa a perdre. Als pocs dies Ciutadans trencava la seva relació amb Valls però tampoc va semblar importar-li massa perquè el partit taronja es començava a cobrir de glòria amb els seus suports a governs amb Vox arreu de la geografia espanyola. A Madrid, de fet, avui en dia el Trifachito és una realitat que lluita per acabar amb les mesures ecologistes impulsades per Carmena durant la legislatura anterior.
A nivell internacional sembla ser que la noticia més destacada ha sigut que recentment la Rosalía ha publicat una cançó en Català. I bé, un altre any que acaba amb la sensació que Trump ha de començar una guerra mundial d’un dia per l’altre aquest cop bombardejant drons iranís però això tampoc és massa notícia.
Segur que m’he deixat mil coses, això és així. Però ha sigut una mica això.
Judici per l’1 d’Octubre
Torno a temes més d’actualitat perquè semblava que mai arribaria però ja tenim aquí el dia de judici final. Ai, volia dir el dia del Judici pels fets de l’1 d’Octubre (allò de 2 milions de persones votant) i el que es va esdevenir després (el tema de la DUI i tal).
A partir d’avui i durant uns quants mesos els 12 líders independentistes acusats de rebel·lió, malversació i desobediència passaran per devant del jutge Manuel Marchena del Tribunal Suprem per defensar-se després de descansar més aviat poc a les cel·les de Soto del Real i Alcalà Meco. I després de més d’un any en presó preventiva sembla que més a mode de càstig exemplar que una altra cosa. A més el judici comptarà amb l’aparició de nombroses Guest Stars com l’expresident espanyol Mariano Rajoy, i els exministres Cristóbal Montoro i Soraya Saenz de Santamaría.
Vaja, que estarem entretinguts uns mesos. I amb els Pressupostos per aprovar i la dreta marcant paquet.
Curs convuls
Aquest curs he fet una mica de parón de dibuixar però la veritat és que l’actualitat no ha parat gens i em feia gràcia fer un repàs encara que sigui tard i malament. El cas és que aquest ha sigut un curs mogudet per aquí. Ja des de l’agost quan una furgoneta va començar a baixar les Rambles de Barcelona plena d’odi.
A finals d’agost la cosa es va començar a posar interessant quan les forces independentistas del Parlament van aprovar la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de Catalunya i, als pocs dies, la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència. Va costar, la jornada aquell 4 de setembre es va allargar fins a les 23:30h que va ser quan Puigdemont va signar el decret de convocatòria del referèndum de l’1-O.
El 20 de setembre de bon matí la Guàrdia Civil, per ordre de la Fiscalia General de l’Estat, comença una macrooperació a diverses Conselleries de la Generalitat per aturar el referèndum i la jornada acaba amb 14 detinguts. Malgrat tot l’1 d’octubre les urnes i les paperetes eren als col·legis electorals per art de màgia i per art de les AMPES que es van quedar fent activitats de relleno tot el cap de setmana per evitar el tancament d’escoles. Jornada electoral atípica com a mínim: cens universal a última hora, meses constituïdes per voluntaris que utilitzaven els seus telèfons per registrar els vots, la Guàrdia Civil escalfada i amb les porres sueltes, paperetes requisades, 893 ferits segons el SEM i gent recomptant els 2.286.217 vots com podien. Finalment d’aquest 2 milions i pico de vots el Sí va representar el 90’18%, val a dir que això és segons la Generalitat mateixa perquè cap òrgan independent s’hi va voler posar. El 3 d’octubre vaga general a Catalunya en protesta contra la repressió i discurs del Rei per la nit en suport de la repressió si era pel bé de la unitat d’Espanya.
Segons la Llei del Referèndum d’Autodeterminació una victòria del Sí suposava una Declaració d’independència automàtica i l’activació del nou marc legal de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. La situació era compromesa i Puigdemont decideix parar una mica el tema i passar la pilota al Govern espanyol, encapçalat per Mariano Rajoy però la cosa no va acabar d’anar bé. Als pocs dies els presidents de l’ANC i Omnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart son empresonats acusats de sedició per les mobilitzacions del 20-S.
El dijous dia 26 d’octubre (dia de ‘Polònia’, és clar) Puigdemont convoca una roda de premsa no se sap ben bé per què però la cosa apuntava a eleccions anticipades per evitar que Rajoy apliquès l’article 155 de la Constitució i la suspensió de l’autonomia, a última hora gir de guió inesperat: Puigemont no signa la convocatòria d’eleccions perquè no té garanties que el 155 no s’apliqui igualment i delega en el Parlament de Catalunya.
Un dia després el Ple del Parlament debat que cal fer, Junts pel Sí i la CUP insten al Govern a reactivar la Declaració d’Independència que estava en ‘Pause’ des de feia dues setmanes i amb 70 vots a favor, 10 en contra, 2 en blanc i mig Parlament buit s’inicia el que vindria a ser una aproximació a la República Catalana. Va durar poc, per la tarda Rajoy (amb el suport de PSOE i Ciutadans, no us penseu) anunciava l’aplicació de l’article 155 per primer cop des de la instauració de la democràcia i la Generalitat passa a estar sota control de Soraya Sáenz de Santamaría, es dissol el Parlament i es convoquen eleccions pel 21 de desembre. No només això, el 155 també permet intervenir els mossos i intervenir el Major Trapero; i les obres d’art de Sixena es traslladen de Lleida a l’Aragó.
El 30 d’octubre Puigdemont i 4 consellers més apareixen a Brussel·les i es comencen a xivar a la comunitat internacional del que passa a Catalunya. 3 dies després el Vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Raül Romeva, Dolors Bassa i Joaquim Forn entren a la presó per delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Noves protestes, noves manifestacions, nova vaga general el 8 de novembre.
Arriben les eleccions del 21 de desembre convocades per Rajoy i amb caps de llista a la presó o a l’exili. Participació històrica del 79,09%, victòria moral per a Ciutadans amb el 25,33% dels vots peeerò sense massa capacitat de sumar. La nit de les eleccions ja es veia venir que la cosa aniria per llarg.
Anem a pams; el bloc independentista no arriba per votar un President del Parlament pels vots no presencials amb els que no pot comptar però Catalunya en Comú-Podem permeten l’elecció de Roger Torrent (d’ERC); i llavors comença el culebrot per triar president de la Generalitat. El Pla A és investir a Carles Puigdemont a distancia perquè si trepitja territori Espanyol va directe a la presó, no va ser possible; el Pla B era investir a Jordi Sánchez que està a la presó però el jutge Pablo Llarena no el deixa sortir es posin com es posin a les Nacions Unides; el Pla C era investir a Jordi Turull però no agrada massa a la CUP. Amb 24 hores de diferencia Jordi Turull va passar de fer un discurs d’investidura a declarar davant del jutge Llarena i ser empresonat de nou i com no va poder anar a la segona votació tampoc va poder ser.
Les Nacions Unides van dictaminar que es devien preservar els drets polítics de Jordi Sánchez tot i estar preventivament a presó però de fet en general no ha sigut massa bon curs per a les llibertats: actors i guionistes encausats per gags, mestres investigats per parlar de l’1 d’octubre a classe o cantants de rap condemnats a presó directament per parlar del rei a les seves cançons. Parlant de la casa reial… Un altre que ha estat condemnat ha sigut Iñaki Urdangarin i sí, encara que no ho semblava actualment està dormint a la presó; però, com en tot arreu, a les presons es veu que també hi ha classes i el gendre del rei no es pot queixar de com el tracten.
Però tornem una mica enrere, perdó. Puigdemont anava propagant la causa indepe per on podia però en una de les seves escapades la policia alemanya el va interceptar quan tornava d’un bolo a Finlandia cap a la seva residencia a Bèlgica. Després de dotze dies a la presó de Neumünster els jutges alemanys del tribunal d’Slesvig-Holstein (mals dies pels presentadors de notícies) diuen que no veuen res com per retenir una persona a una presó i Puigdemont surt en llibertat sota fiança.
Quan el termini per nomenar un nou President de la Generalitat començava a acabar-se vam conèixer a Quim Torra, que semblava que si que es podria investir tot i que la CUP va mantenir el suspens fins al final. Al dia següent d’esdevenir President Torra ja estava embarcant cap a Berlín però no era per exiliar-se aquest cop, era per subordinar-se una mica a Puigdemont.
Quim Torra no va ser l’únic president que vam estrenar aquesta primavera. El 24 de maig es feia pública la sentencia pel Cas Gürtel que esquitxava força al PP com a partícip a títol lucratiu i dubtava de la credibilitat de Rajoy. Pedro Sánchez va impulsar una moció de censura contra Rajoy que va tenir lloc el 1 de juny i el líder del PSOE va acabar sent President d’espanya quan pocs s’ho esperaven i fent un consell de ministres amb un ex astronauta i un ex tertulià del cor per donar-li vidilla.
Sánchez ha arribat a la Moncloa marcant estil: proposant l’exhumació de Franco, apostant per la paritat al govern, reunint-se amb Quim Torra i posant-se una samarreta del Barcelona 92 per fer esport o acollint uns quants refugiats encara que sigui per portar-los a un centre d’internament, que aquesta és una altra; cal recordar que aquesta temporada els drets humans han continuat fent aigües al mediterrani i cada setmana hi han hagut nous morts que l’únic que volien era fugir del seu lloc d’orígen per intentar sobreviure.
Després de la moció de censura Rajoy va marxar a recuperar la seva placa de registrador de la propietat a Santa Pola i ara al PP busquen nou líder. La cosa estè entre Soraya Sáez de Santamaría i Pablo Casado i aquest cap de setmana ja ho tindrem resolt i sabrem qui ha de ser el líder de la nova dreta espanyola, diga-li nova o diga-li com vulguis.
Ja ho veieu, per aquí hem estat força entretinguts. Tant que se’m fa estrany que a un text de resum no surti Trump per enlloc, ell ha anat fent les seves coses, enfadant-se i fent aliances amb qui li convé però de moment encara no ha iniciat cap guerra mundial i això ja és força sabent del perfil d’aquest senyor.
I segur que m’he deixat coses. Però vaja, una mica ha sigut això.
Desescalar?
Dilluns vinent hi ha reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez a La Moncloa per parlar del tema de sempre. Torra diu que la reunió és per culminar el procés d’autodeterminació i, ja que Sánchez està de bones i vol caure bé, ja planteja una propera reunió que ell vol que sigui al Palau de la Generalitat, suposo que és perquè a ell li és més còmode.
Pla D
Aviat caldrà classificar els dies històrics per a l’independentisme amb graus d’intensitat. Aquesta setmana ha tingut uns quants dies històrics per a l’independentisme d’intensitat força alta perquè aquesta setmana s’ha investit un nou president de la Generalitat.
Finalment va tocar activar el Pla D i l’agraciat amb la presidència va ser Quim Torra, un senyor de Blanes que ha fet d’advocat, d’editor, d’escriptor i ara de polític. Se’l veu un pèl de dretes i supremacista respecte aquells a qui ell anomena ‘els espanyols’ i és molt fan de Puigdemont.
Quim Torra va ser investit 131è President de Catalunya dilluns amb els vots favorables de Junts per Catalunya i ERC (66), l’abstenció de la CUP (4) i els vots negatius de la resta (65); dimarts ja anava cap a Berlín (que és on es troba ara en Puigdemont) per rebre les primeres instruccions del seu predecessor i a deixar clar que aquesta presidència seva és provisional (de moment); dimecres es publicava al DOGC; dijous es feia la presa de possessió; i divendres és avui.
En paral·lel el bloc unionista anava fent reunions i, sempre a tall de recordatori, deixava anar les meravelles de l’article 155 de la Constitució Espanyola i recordava que l’article és molt versàtil i, si calgués, es podria aplicar amb diferents graus de duresa.
La fórmula
Aquesta setmana he tornat a l’acudit d’actualitat per fer la portada del nové número del ‘Núvol Paper’. Des de fa uns mesos la gent del Núvol publiquen un seguit d’articles en format paper i els envien als presos polítics privats de llibertat i de connexió a Internet.
Portada del setmanari ‘Núvol Paper’ nº9 (10/05/2018)
El tema triat va ser el tema d’aquests dies: La investidura. I és que a 12 dies per a la data límit per investir President de la Generalitat encara no se sap qui serà.
#josócCDR
Torno a les pàgines de la Directa, de nou a la secció ‘L’espina‘.
Publicat originalment a la Directa nº452 (18-04-2018)
Aquesta quinzena toca parlar de la vinculació entre CDR’s (Comitès de Defensa de la República) i terrorisme amb una vinyeta que no havia de ser del tot així però mira, coses que passen.
155 dibuixos contra el 155
Aquesta primavera l’Editoral Efados i Dibuixants sense fronteres han posat gairebé 50 dibuixants contra l’article 155 de la Constitució amb el llibre ’155 dibuixos contra el 155′, un nou llibre d’aquests en el que tinc el plaer de col·laborar de tant en tant i que quedaran pels segles dels segles per explicar el que està passant avui en dia a Catalunya als incrèduls lectors (o arqueòlegs fins i tot) del futur.
160 pàgines a tot color per 16,50€ que aniran destinats a les caixes de solidaritat d’ANC i Òmnium pel que pugui ser, que al pas que anem…
De meves hi podreu trobar vinyetes com aquesta o aquesta però també i moltes altres creacions dels millors humoristes gràfics del moment (modèstia a banda completament, clar), com son: Ant, Atxe, Carlos Azagra, By Balasch, Toni Batllori, Leonard Beard, Jordi Canyissà, Maribel Carod, Jordi Duró, Elchicotriste, El Listo, Eneko, Ermengol, Albert Escoda, Faro & Da Col, Pepe Farruqo, Fer, Ferran Martín, Ferreres, Manel Fontdevila, Galdric, Alex Gallego, Gras, Ja, Jan, Jap, Javirroyo, JRMora, Kap, L’Avi, Lluïsot, Alfons López, Malagón, Oriol Malet, Matias, Napi, Ortifus, Raquel GU, Ricardo Peregrina, Sr. Plástiko, Carles Ponsí, David Pugliese, Lluís Puigbert, Xavi Ramiro, Romeu, Tasio, Tàssies i jo mateix, en Tres.
Puigdemont atura la DUI
Ahir Carles Puigdemont va posar ‘pause’ a la declaració unilateral d’independència per deixar la pilota a la teulada de l’Estat Espanyol per última vegada (o vés a saber). Doncs sí, amb mig món pendent i quan ja tenia tot el passeig Lluís Companys cridant com si es tractés d’un gol de la roja (bé, potser no era la millor comparativa) va calmar els ànims perquè no es digui que no s’ha tornat a intentar i va fer una crida al diàleg. Això sí, en algun calaix del Parlament hi ha una declaració d’independència signada per ‘Junts pel sí’ i la CUP, això és així.