Tres
Ninotaire nascut a Barcelona l’any 1991 sota el nom de Carlos Villafranca. Ja fa temps que li agrada dibuixar i estar al dia de l’actualitat, un dia va ajuntar totes dues coses i això l'ha portat a col·laborar fent dibuixos satírics a diversos mitjans com 'El Jueves', la 'Directa', 'El Web Negre', 'La Maranya digital', 'El Triangle', 'La Quera', 'Cartoon Movement', al 'directe!cat' (a la secció 'Comissió Botifarra') o 'Minoria Absoluta' i a participar a diversos llibres d'humor gràfic.
És graduat en Ciencies Polítiques amb un màster en Infografía, ha fet de monitor de dibuix, va viure una temporada a Edimburg, ha format part de l’equip del programa ‘Serveis Mínims’ de SER Catalunya i ara treballa del que li deixin.març 2021 dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg. « des 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 Busca per aquí
Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Arxiu de la categoria: espanya
Curs convuls
Aquest curs he fet una mica de parón de dibuixar però la veritat és que l’actualitat no ha parat gens i em feia gràcia fer un repàs encara que sigui tard i malament. El cas és que aquest ha sigut un curs mogudet per aquí. Ja des de l’agost quan una furgoneta va començar a baixar les Rambles de Barcelona plena d’odi.
A finals d’agost la cosa es va començar a posar interessant quan les forces independentistas del Parlament van aprovar la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de Catalunya i, als pocs dies, la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència. Va costar, la jornada aquell 4 de setembre es va allargar fins a les 23:30h que va ser quan Puigdemont va signar el decret de convocatòria del referèndum de l’1-O.
El 20 de setembre de bon matí la Guàrdia Civil, per ordre de la Fiscalia General de l’Estat, comença una macrooperació a diverses Conselleries de la Generalitat per aturar el referèndum i la jornada acaba amb 14 detinguts. Malgrat tot l’1 d’octubre les urnes i les paperetes eren als col·legis electorals per art de màgia i per art de les AMPES que es van quedar fent activitats de relleno tot el cap de setmana per evitar el tancament d’escoles. Jornada electoral atípica com a mínim: cens universal a última hora, meses constituïdes per voluntaris que utilitzaven els seus telèfons per registrar els vots, la Guàrdia Civil escalfada i amb les porres sueltes, paperetes requisades, 893 ferits segons el SEM i gent recomptant els 2.286.217 vots com podien. Finalment d’aquest 2 milions i pico de vots el Sí va representar el 90’18%, val a dir que això és segons la Generalitat mateixa perquè cap òrgan independent s’hi va voler posar. El 3 d’octubre vaga general a Catalunya en protesta contra la repressió i discurs del Rei per la nit en suport de la repressió si era pel bé de la unitat d’Espanya.
Segons la Llei del Referèndum d’Autodeterminació una victòria del Sí suposava una Declaració d’independència automàtica i l’activació del nou marc legal de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. La situació era compromesa i Puigdemont decideix parar una mica el tema i passar la pilota al Govern espanyol, encapçalat per Mariano Rajoy però la cosa no va acabar d’anar bé. Als pocs dies els presidents de l’ANC i Omnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart son empresonats acusats de sedició per les mobilitzacions del 20-S.
El dijous dia 26 d’octubre (dia de ‘Polònia’, és clar) Puigdemont convoca una roda de premsa no se sap ben bé per què però la cosa apuntava a eleccions anticipades per evitar que Rajoy apliquès l’article 155 de la Constitució i la suspensió de l’autonomia, a última hora gir de guió inesperat: Puigemont no signa la convocatòria d’eleccions perquè no té garanties que el 155 no s’apliqui igualment i delega en el Parlament de Catalunya.
Un dia després el Ple del Parlament debat que cal fer, Junts pel Sí i la CUP insten al Govern a reactivar la Declaració d’Independència que estava en ‘Pause’ des de feia dues setmanes i amb 70 vots a favor, 10 en contra, 2 en blanc i mig Parlament buit s’inicia el que vindria a ser una aproximació a la República Catalana. Va durar poc, per la tarda Rajoy (amb el suport de PSOE i Ciutadans, no us penseu) anunciava l’aplicació de l’article 155 per primer cop des de la instauració de la democràcia i la Generalitat passa a estar sota control de Soraya Sáenz de Santamaría, es dissol el Parlament i es convoquen eleccions pel 21 de desembre. No només això, el 155 també permet intervenir els mossos i intervenir el Major Trapero; i les obres d’art de Sixena es traslladen de Lleida a l’Aragó.
El 30 d’octubre Puigdemont i 4 consellers més apareixen a Brussel·les i es comencen a xivar a la comunitat internacional del que passa a Catalunya. 3 dies després el Vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Raül Romeva, Dolors Bassa i Joaquim Forn entren a la presó per delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Noves protestes, noves manifestacions, nova vaga general el 8 de novembre.
Arriben les eleccions del 21 de desembre convocades per Rajoy i amb caps de llista a la presó o a l’exili. Participació històrica del 79,09%, victòria moral per a Ciutadans amb el 25,33% dels vots peeerò sense massa capacitat de sumar. La nit de les eleccions ja es veia venir que la cosa aniria per llarg.
Anem a pams; el bloc independentista no arriba per votar un President del Parlament pels vots no presencials amb els que no pot comptar però Catalunya en Comú-Podem permeten l’elecció de Roger Torrent (d’ERC); i llavors comença el culebrot per triar president de la Generalitat. El Pla A és investir a Carles Puigdemont a distancia perquè si trepitja territori Espanyol va directe a la presó, no va ser possible; el Pla B era investir a Jordi Sánchez que està a la presó però el jutge Pablo Llarena no el deixa sortir es posin com es posin a les Nacions Unides; el Pla C era investir a Jordi Turull però no agrada massa a la CUP. Amb 24 hores de diferencia Jordi Turull va passar de fer un discurs d’investidura a declarar davant del jutge Llarena i ser empresonat de nou i com no va poder anar a la segona votació tampoc va poder ser.
Les Nacions Unides van dictaminar que es devien preservar els drets polítics de Jordi Sánchez tot i estar preventivament a presó però de fet en general no ha sigut massa bon curs per a les llibertats: actors i guionistes encausats per gags, mestres investigats per parlar de l’1 d’octubre a classe o cantants de rap condemnats a presó directament per parlar del rei a les seves cançons. Parlant de la casa reial… Un altre que ha estat condemnat ha sigut Iñaki Urdangarin i sí, encara que no ho semblava actualment està dormint a la presó; però, com en tot arreu, a les presons es veu que també hi ha classes i el gendre del rei no es pot queixar de com el tracten.
Però tornem una mica enrere, perdó. Puigdemont anava propagant la causa indepe per on podia però en una de les seves escapades la policia alemanya el va interceptar quan tornava d’un bolo a Finlandia cap a la seva residencia a Bèlgica. Després de dotze dies a la presó de Neumünster els jutges alemanys del tribunal d’Slesvig-Holstein (mals dies pels presentadors de notícies) diuen que no veuen res com per retenir una persona a una presó i Puigdemont surt en llibertat sota fiança.
Quan el termini per nomenar un nou President de la Generalitat començava a acabar-se vam conèixer a Quim Torra, que semblava que si que es podria investir tot i que la CUP va mantenir el suspens fins al final. Al dia següent d’esdevenir President Torra ja estava embarcant cap a Berlín però no era per exiliar-se aquest cop, era per subordinar-se una mica a Puigdemont.
Quim Torra no va ser l’únic president que vam estrenar aquesta primavera. El 24 de maig es feia pública la sentencia pel Cas Gürtel que esquitxava força al PP com a partícip a títol lucratiu i dubtava de la credibilitat de Rajoy. Pedro Sánchez va impulsar una moció de censura contra Rajoy que va tenir lloc el 1 de juny i el líder del PSOE va acabar sent President d’espanya quan pocs s’ho esperaven i fent un consell de ministres amb un ex astronauta i un ex tertulià del cor per donar-li vidilla.
Sánchez ha arribat a la Moncloa marcant estil: proposant l’exhumació de Franco, apostant per la paritat al govern, reunint-se amb Quim Torra i posant-se una samarreta del Barcelona 92 per fer esport o acollint uns quants refugiats encara que sigui per portar-los a un centre d’internament, que aquesta és una altra; cal recordar que aquesta temporada els drets humans han continuat fent aigües al mediterrani i cada setmana hi han hagut nous morts que l’únic que volien era fugir del seu lloc d’orígen per intentar sobreviure.
Després de la moció de censura Rajoy va marxar a recuperar la seva placa de registrador de la propietat a Santa Pola i ara al PP busquen nou líder. La cosa estè entre Soraya Sáez de Santamaría i Pablo Casado i aquest cap de setmana ja ho tindrem resolt i sabrem qui ha de ser el líder de la nova dreta espanyola, diga-li nova o diga-li com vulguis.
Ja ho veieu, per aquí hem estat força entretinguts. Tant que se’m fa estrany que a un text de resum no surti Trump per enlloc, ell ha anat fent les seves coses, enfadant-se i fent aliances amb qui li convé però de moment encara no ha iniciat cap guerra mundial i això ja és força sabent del perfil d’aquest senyor.
I segur que m’he deixat coses. Però vaja, una mica ha sigut això.
#20D
Tal com vaig fer a les eleccions catalanes del #27S, per a les eleccions estatals també em vaig motivar i vaig fer un seguiment de la nit electoral via twitter amb vinyetes ràpides.
Els resultats eren força impredictibles però totes les enquestes apuntaven a que el bipartidisme en el que tants anys han viscut tranquil·lament instal·lats PP i PSOE quedaria tocat. Tot i que aquests dos van acabar sent els partits amb mes diputats (PP en va obtenir 122 i el PSOE 91) se suposa que per la mentalitat de ‘mas vale malo conocido que bueno por conocer’ de la majoria de votants s’hi incorporaven dos nous partits: Podemos (amb 69 diputats) i Ciudadanos (amb 40 diputats). La cosa es posa estranys amb una espècie de bipartidisme per a dues generacions.
Malgrat tots els desastres de la majoria absoluta del PP i d’estar podrit per dins aquest van guanyar. El PSOE es va enfonsar encara mes i va obtenir els pitjors resultats de la seva història per a glòria de Rubalcaba. Tot i que es deia que Pablo Iglesias brutejava i que la gent faria mes costat a Albert Rivera (el gendre perfecte) aquest va veure com les seves fantasies se li feien miques ja als primer sondejos, al final la formació d’Iglesias ha acabat com a tercera força amb el marrón que això suposa i Rivera es va haver de conformar amb un quart lloc decebedor que va saber vendre molt bé al seu discurs.
Catalunya (juntament amb el País Basc, Andalusia i Galicia) va se una de les comunitats (o digue-li com vulguis) on no va guanyar el PP, de fet els resultats d’aquesta formació van ser força discrets (5 diputats, com Ciutadans), a Catalunya va guanyar ‘En Comú Podem’ amb 12 diputats, un cop van aprendre dels errors d’experiments d’esquerres del passat. ERC triplicava resultats però no aconseguia el seu propòsit de ser la força mes votada a Catalunya i ja de pas evitava la imatge de Rufián i Junqueras afaitats. Democràcia i llibertat (vaja, CDC de tota la vida) tampoc van anar a dormir contents, amb 8 escons i empatats amb el PSC els ex-convergents veien com perdien credibilitat per seguir manant dins de ‘Junts pel sí’. Duran, després de 32 anys com a diputat, es veu forçat a fer les maletes després de comprovar que no l’ha votat ni la família (amb lo familiars que són els d’Unió, de família tradicional, això sí).
La cosa ara està complicada. Ni PP mes Ciudadanos ni PSOE mes Podemos sumen prou per arribar a la majoria absoluta i la resta de pactes semblen gairebé contra natura així que estarem pendents i no guardaré massa els post-its per si tornem a tenir eleccions aviat.
La escopeta nacional
Les negociacions entre ‘Junts pel sí’ i la CUP per triar president continuen i no ho fan lliures d’entrebancs, de fet ho fan amb tots els entrebancs possibles. Dimecres, just unes hores abans que el President de la Generalitat signés el decret de constitució del Parlament la Guardia Civil escorcollava la seu de Convergència i d’Infraestructures.cat i en detenia el tresorer de CDC, el director general d’Infraestructures.cat i 9 persones més i Mas denunciava que ara mateix CDC i ell són objecte de caça major, certament la coincidència de tot plegat amb les negociacions polítiques és força desafortunada i sospitosa però no seré jo qui digui que es tracta tot d’una maniobra dirigida des d’on sigui, no. Ahir el jutge decretava presó provisional sense fiança pel tresorer de CDC i avui en Mas li tocarà donar explicacions al Parlament.
Alguns corruptes
Rajoy va compareixer ahir al Congrés dels Diputats per parlar sobre corrupció (just un dia després de resoldre uns temes complicats que tenia amb la Ministra de Sanitat, res important) va reconeixer que Espanya té alguns corruptes (es veu que aquí, com a la Costa a Morte, també hi ha com uns hilillos de corrupción), es va posar estricte i va anunciar tot un seguit de mesures per castigar més fortament als corruptes. Per dir-ho malament i ràpid la cosa és que ara els partits no podran rebre donacions d’empreses i es limitaran les de particulars, estarà prohibit que els bancs els condonin el deute i els alts càrrecs hauran d’explicar el seu patrimoni abans i després de passar per política.
Autèntic Ebola espanyol
Espanya ja té un nou mèrit dubtós, el de haver sigut els primer en tenir un cas d’Ebola fora del continent africà (bé, això si no fem cas a allò de ‘Afrique commence aux Pyrénées’). El cas és que una de les infermeres que van atendre al segon missioner infectat d’Ebola que va arribar a Espanya també té la malaltia i la ministra de sanitat no ha ajudat a calmar els la situació precisament. Tothom hi opina i hi diu la seva com si fossin experts epidemiòlegs i els responsables dels protocols o no responen o assenyalen cap a altres bandes, sobretot cap a baix, és a dir, la infermera (i el seu gos que tampoc era de fiar). Mentrestant el món ho destaca en portada, al menys ja no sembla que tinguem tanta crisi.
Division azul
La Quera nº23 ja està arribant als punts de venda i, com ve sent habitual ens els darrers mesos, jo hi faig una petita aparició.
Aquesta vegada he decidit ajuntar dues notícies de les que segurament haureu sentit parlar en les darreres setmanes. D’una banda tenim la setena reforma en democràcia de la llei educativa espanyola (aquesta vegada li diuen LOMCE) que, com va dir el propi ministre d’educació, pretén espanyolitzar a qui faci falta. De l’altra banda tenim a la delegada del govern espanyol repartint medalles i fent els honors a militars que van lluitar al costat de l’exercit Nazi.
Els pares de la independència
Feia mesos que no passava (de fet la darrera vegada va ser a principis de l’estiu) però aquesta setmana la meva il·lustració per a El Triangle torna a formar part de la seva web. Aquesta setmana la cosa anava sobre el foment de l’independentisme des de les Espanyes; un repàs a un seguit de personalitats polítiques, econòmiques, social, mediàtiques… que s’han expressat de manera excloent, ofensiva, poc respectuosa (i feixista fins i tot) envers Catalunya. El reportatge fa un repàs a personatges com: Aznar, Jiménez Losantos, Rouco Varela, Rodriguez Ibarra, Camps, Aguirre, Fernando Savater, Rosa Díez… I altres propagadors de l’ideari independentista.
De campionat
Espanya es vol diferenciar de Portugal
Escolta Espanya! …ep, que hi ha algú?
Si fa un parell de posts recomanava anar a veure una exposició perquè jo hi treia el cap, ara en recomano una altra on també hi surto (Noi! dues exposicions en un mes, sembla que sigui algú). Aquesta expo explica el periple de l’estatut utilitzant acudits d’uns 50 humoristes gràfics (així no es estrany que fins i tot jo hi estigui) i amb comentaris de Joan Maragall (poeta atabalat).