Temps de por a allò desconegut, de confinament i pijama. Si a l’estiu ens arriben a dir que rebríem la primavera sense poder sortir de casa per decret llei jo no m’ho hauria cregut i sembla ser que així serà. El Coronavirus que jo mateix relativitzava fa unes setmanes ha arribat amb força, ens ha tancat a les cases i ens ha posat creatius i ens ha forçat a fer neteja i a treure els puzzles dels armaris.
Avui havia de començar el Mobile World Congress però, com veureu si viviu per l’Hospitalet i rodalies, aquest any no hi ha hagut l’habitual desembarcament de ciutadans oriental ni les cues de taxis en punts clau. Això és perquè aquest any no hi ha Mobile. Un seguit d’expositors potents majoritàriament nord-americans van causar baixa per por a un contagi de Coronavirus o això és el que han dit i la fira de telefonia sencera ha acabat caient.
Tot i que els responsables de la fira s’han entestat en al·legar que hi havia raons de “força major” per mirar d’estalviar-se com més indemnitzacions millor els motius reals poden anar des del preu dels stands a la guerra comercial i tecnològica entre China i els EUA.
I mira que entre indpendentistes i taxistes altres anys també ho havien tingut difícil, eh?
Està el panorama tens al govern català. Dilluns al Parlament es va escenificar el trencament de l’independentisme quan la mesa del Parlament (amb els vots en contra dels dos membres de JxCat) va decidir retirar l’escó a Torra i Torrent, d’ERC i president de la cambra, ho va retificar. Dimarts hi va haver alto al foc perquè els presos per l’1-O compareixien en una comissió d’investigació sobre la aplicació del 155 i no era qüestió de rebre’ls amb l’ambient caldejat. Però dimecres Quim Torra es quedava a gust amb una declaració institucional en la rajava d’ERC i sí, anunciava unes noves eleccions, peeeerò un cop s’hagin aprovat els pressupostos. Com a mínim per marxar cap a casa amb l’experiència d’haver aprovat alguna cosa.
Amb aquesta vinyeta m’estreno a ‘La Maranya Digital‘ un portal satíric nascut a les terres de Lleida i que ha tingut a bé dedicar-me una entrada per anunciar el meu ‘fitxatge’ low cost.
Doncs el primer govern de coalició des de la dictadura de Franco ja està en marxa. I es tracta d’un govern de coalició suposadament d’esquerres amb PSOE i Unides Podem al capdevant.
Malgrat tot, i quan dic tot em refereixo a una hemeroteca plena de acusacions i descalificacions complicades d’empassar amb referències la Cal Viva dels socialistes o vetos directes a la figura de Pablo Iglesias (amb problemes d’insomni i tot), sembla que l’acord ha estat possible. Fins i tot es parla de la possibilitat que l’invent aguanti una legislatura sencera però això ara per ara ja és dir massa potser.
Espanya ja té el seu primer govern de coalició de la seva història recent amb PSOE i Podem al capdevant i les crosses d’uns quants. A la tercera ha anat la vençuda i avui Pedro Sánchez ha estat investit per la mínima (167 vots a favor i 165 en contra) en segona volta i gràcies a les abstencions d’ERC i Bildu.
A la xarxes socials de la Directa s’ha tractat amb aquesta vinyeta d’un servidor.
He fet aquest dibuix a mig camí entre la infografia i l’humor gràfic per mirar de resumir una mica com ha anat això de la batalla per les pancartes que ha obert tants TNs i ens ha tingut tan entretinguts aquests mesos.
Tornem-hi. Set mesos després de les eleccions del #28A i amb unes negociacions per formar govern fallides ens tornen a convocar a les urnes. No tot és igual per això: L’extrema dreta puja decidida a tornar al poder i la CUP arriba decidida a entrar al Congrés espanyol per bloquejar-lo. Ja veuràs.
A l’Espina de la Directa d’aquesta setmana (a la versió per a xarxes per això) tracto una mica aquesta sensació de ‘déjà vu’ que alguns tenim de tant en tant.
Després de 4 mesos de deliberació ahir pel matí el Tribunal Suprem va confirmar les filtracions del cap de setmana i feia pública la sentencia de la causa especial 20907/2017, la causa del procés vaja.
El text condemna per sedició i malversació els nou líders independentistes empresonats (govern de l’1-O, la presidenta del Parlament i els presidents d’Òmnium i ANC) amb penes d’entre 9 i 13 anys de presó i d’inhabilitació. Tot i que la mateixa sentencia diu que tot plegat va ser una “mera quimera” i que l’Estat va mantenir en tot moment “el control de la fuerza, militar, policial, jurisdiccional e incluso social”. Faltaria más.
La reacció del personal no va fer-se esperar. El misteriós (o no) ens ‘Tsunami Democràtic’ ha pres nota del passat i sembla ser que es basa en accions concretes continuades de les que ni entitats, ni partits, ni govern se’n poden apropiar del lideratge (para lo bueno y para lo malo). Així doncs ahir molta gent es va fer Telegram per seguir les instruccions que enviava no se sap ben bé qui a un grup de 220.000 membres i que bàsicament consistien en bloquejar l’aeroport del Prat.
La Directa torna als punts de venda després del seu descans estival i ho fa amb aquesta ‘Espina’ d’un servidor sobre el drama al Mediterrani.
Publicat originalment a la Directa nº483 (04/09/2019)
Primera vinyeta meva des de que coordino la secció i ara se’ns gira feina que la idea és publicar una vinyeta cada setmana (una setmana via xarxes i l’altra en paper).
Tal com vaig fer l’any passat, com aquest curs tampoc he fet massa vinyetes ho compenso amb un resum del que ha passat durant aquests últims mesos.
Després de la moció de censura a Rajoy y el pas d’aquest a millor vida com a registrador de la propietat el PP començava curs renovat d’aquella manera. Just abans de l’estiu Pablo Casado s’estrenava com a líder. Un nou president amb dubtosos avals acadèmics i certa olor a naftalina i caspa d’Aznar.
A l’agost Pedro Sánchez, encoratjat per les gires per pobles de les orquestres de versions o vés a saber perquè, anunciava el Consell de Ministres On Tour amb bolos a Sevilla i Barcelona.
Dit i fet: El 21 de desembre el Consell de Ministres i uns quants policies es traslladaven a Barcelona per col·lapsar una mica els carrers i decidir que era completament prioritari canviar el nom de l’Aeroport de El Prat a ‘Aeroport Josep Tarradelles’.
La fonoteca del Comissari Villarejo i les clavegueres de l’estat en general cada cop estan més tèrboles i remogudes així que els principals partits no han desaprofitat la ocasió per llençar-se merda el uns als altres. I vist que tot i que desvetllen gran secrets i corrupteles tampoc passa cap daltabaix la Casa Real va decidir apujar-se el sou un 1,5% i tancar els acords de venda d’armes amb l’Arabia Saudita tranquil·lament i amb la seguretat que dóna que les armes espanyoles estan entrenades per centrar-se en no matar iemenites (en paraules de la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá).
El 26 de maig ja hi havia planificades unes eleccions municipals i europees que han anat caldejant l’ambient polític. Al setembre l’ex-primer ministre francès Manuel Valls desembarcava a Barcelona per començar una nova vida política de la ma de Ciutadans. ERC sorprenia fent sonar que el seu candidat seria Ernest Maragall per mirar aprofitar el tirón del seu germà només 11 anys després que aquest deixés de ser alcalde amb el PSC. I Albiol deixava el seu escó com a diputat al Parlament per tornar a la política municipal a Badalona però amagant les sigles del partit que presidia fins llavors.
No només això anava escalfant l’ambient polític, el 2 de desembre Vox, el partit antiimigració, contrari a la llei de violència de gènere i a la llei de l’avortament, partidari de suprimir les comunitats autònomes i de protegir la tauromàquia, aconseguia representació al parlament andalús i esdevenia clau de govern com qui no vol la cosa. A més els socialistes quedaven fora de la Junta després de 40 anys al poder, ara que ja ho tenien tot al seu gust.
El 12 de febrer començava el judici del procés (i encara s’espera la sentència), 3 dies després mentre Junqueras declarava davant del jutge Marchena els diputats del seu partit (entre altres) tombaven els pressupostos de Sánchez aquest va fer-se l’íntegre i va anunciar la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions pel 28 d’abril així que res, si amb les municipals i europees no en teníem prou ara s’hi afegien unes noves eleccions primaverals.
De tota manera les eleccions de l’abril tampoc van ajudar a esclarir massa el panorama, vàrem viure una campanya un pèl diferent amb mítings des del locutori de la presó de Soto del Real.
D’entrada la victòria va ser per al PSOE demostrant que la tècnica de fer-se la víctima i convocar eleccions no estava malament del tot, els socialistes passaven de 85 a 123 diputats. El PP sortia força perjudicat passant de 137 a 66 diputats. El #28A també va suposar l’entrada de l’ultradreta més descarada (encara més descarada vull dir), Vox seguia amb la seva reconquesta i entrava al Congrés amb 24 diputats.
El supervivent Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions però amb una victòria insuficient que Podemos va aprofitar per demanar tot el que va poder. Entre municipals i tot plegat les negociacions per ser investit es van allargar més de tres mesos i total per res, aquesta mateixa setmana el PSOE ha constatat per partida doble (dimarts i dijous) que no sumava prou i això que després d’una mesos d’inacció a les darreres hores les negociacions es van intensificar amb proposta de Podem aquest dijous directament des del faristol sobre la botzina. La investidura seguirà encallada tot l’estiu i Franco continuarà enterrat a El Valle de los Caídos.
A nivell de Catalunya la cosa ha estat força parada, el tema és que fer república demana temps i viatges a Waterloo, sobretot molts viatges a Waterloo. De moment el govern de Torra només ha aprovat una llei en els 15 mesos que porta manant i es tracta de la la restitució de l’Agència Catalana de Salut Pública (que l’havia suprimit un company del seu partit, l’Artur Mas, en aquell boig 2014 en temps de retallades i pre-procés).
A Bèlgica en Puigdemont va vivint més aventures que Tintin. A les eleccions europees la llista de l’expresident va guanyar a Catalunya i s’ha de dir que va intentar prendre possessió com a eurodiputat per aconseguir la immunitat i tornar a passejar pels jardins de la Devesa peeeerò no va poder ser, va rondar pels voltants del Parlament fins a última hora però no hi va entrar per por a ser detingut i l’exalcalde de Girona haurà de passar un altre estiu a Waterloo en una mena de llimbs diplomàtic. En canvi, a Josep Borrell les eleccions europees li han obert més portes que a Puigdemont, concretament li ha obert les portes de la diplomàcia europea, en aquesta nova legislatura el socialista serà ‘Alto representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad’, que és un càrrec el nom del qual no hi cap a la targeta.
El mateix dia de les eleccions europees hi havia eleccions municipals, més que la festa de la democràcia allò semblava el ViñaRock de la democràcia. Noves eleccions per complicar encara més l’equilibri de forces per trobar president per a Espanya però sabíem el que hi havia. A Barcelona va guanyar ERC per vots però l’acord/idil·li entre Maragall i Colau no va ser possible perquè Manel Valls va decidir regalar els vots als comuns per tal d’evitar a tota costa un govern municipal amb indepes a la capital catalana, a més l’exprimer ministre francès tampoc tenia massa a perdre. Als pocs dies Ciutadans trencava la seva relació amb Valls però tampoc va semblar importar-li massa perquè el partit taronja es començava a cobrir de glòria amb els seus suports a governs amb Vox arreu de la geografia espanyola. A Madrid, de fet, avui en dia el Trifachito és una realitat que lluita per acabar amb les mesures ecologistes impulsades per Carmena durant la legislatura anterior.
A nivell internacional sembla ser que la noticia més destacada ha sigut que recentment la Rosalía ha publicat una cançó en Català. I bé, un altre any que acaba amb la sensació que Trump ha de començar una guerra mundial d’un dia per l’altre aquest cop bombardejant drons iranís però això tampoc és massa notícia.
Segur que m’he deixat mil coses, això és així. Però ha sigut una mica això.
