Tal com vaig fer l’any passat, com aquest curs tampoc he fet massa vinyetes ho compenso amb un resum del que ha passat durant aquests últims mesos.
Després de la moció de censura a Rajoy y el pas d’aquest a millor vida com a registrador de la propietat el PP començava curs renovat d’aquella manera. Just abans de l’estiu Pablo Casado s’estrenava com a líder. Un nou president amb dubtosos avals acadèmics i certa olor a naftalina i caspa d’Aznar.
A l’agost Pedro Sánchez, encoratjat per les gires per pobles de les orquestres de versions o vés a saber perquè, anunciava el Consell de Ministres On Tour amb bolos a Sevilla i Barcelona.
Dit i fet: El 21 de desembre el Consell de Ministres i uns quants policies es traslladaven a Barcelona per col·lapsar una mica els carrers i decidir que era completament prioritari canviar el nom de l’Aeroport de El Prat a ‘Aeroport Josep Tarradelles’.
La fonoteca del Comissari Villarejo i les clavegueres de l’estat en general cada cop estan més tèrboles i remogudes així que els principals partits no han desaprofitat la ocasió per llençar-se merda el uns als altres. I vist que tot i que desvetllen gran secrets i corrupteles tampoc passa cap daltabaix la Casa Real va decidir apujar-se el sou un 1,5% i tancar els acords de venda d’armes amb l’Arabia Saudita tranquil·lament i amb la seguretat que dóna que les armes espanyoles estan entrenades per centrar-se en no matar iemenites (en paraules de la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá).
El 26 de maig ja hi havia planificades unes eleccions municipals i europees que han anat caldejant l’ambient polític. Al setembre l’ex-primer ministre francès Manuel Valls desembarcava a Barcelona per començar una nova vida política de la ma de Ciutadans. ERC sorprenia fent sonar que el seu candidat seria Ernest Maragall per mirar aprofitar el tirón del seu germà només 11 anys després que aquest deixés de ser alcalde amb el PSC. I Albiol deixava el seu escó com a diputat al Parlament per tornar a la política municipal a Badalona però amagant les sigles del partit que presidia fins llavors.
No només això anava escalfant l’ambient polític, el 2 de desembre Vox, el partit antiimigració, contrari a la llei de violència de gènere i a la llei de l’avortament, partidari de suprimir les comunitats autònomes i de protegir la tauromàquia, aconseguia representació al parlament andalús i esdevenia clau de govern com qui no vol la cosa. A més els socialistes quedaven fora de la Junta després de 40 anys al poder, ara que ja ho tenien tot al seu gust.
El 12 de febrer començava el judici del procés (i encara s’espera la sentència), 3 dies després mentre Junqueras declarava davant del jutge Marchena els diputats del seu partit (entre altres) tombaven els pressupostos de Sánchez aquest va fer-se l’íntegre i va anunciar la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions pel 28 d’abril així que res, si amb les municipals i europees no en teníem prou ara s’hi afegien unes noves eleccions primaverals.
De tota manera les eleccions de l’abril tampoc van ajudar a esclarir massa el panorama, vàrem viure una campanya un pèl diferent amb mítings des del locutori de la presó de Soto del Real.
D’entrada la victòria va ser per al PSOE demostrant que la tècnica de fer-se la víctima i convocar eleccions no estava malament del tot, els socialistes passaven de 85 a 123 diputats. El PP sortia força perjudicat passant de 137 a 66 diputats. El #28A també va suposar l’entrada de l’ultradreta més descarada (encara més descarada vull dir), Vox seguia amb la seva reconquesta i entrava al Congrés amb 24 diputats.
El supervivent Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions però amb una victòria insuficient que Podemos va aprofitar per demanar tot el que va poder. Entre municipals i tot plegat les negociacions per ser investit es van allargar més de tres mesos i total per res, aquesta mateixa setmana el PSOE ha constatat per partida doble (dimarts i dijous) que no sumava prou i això que després d’una mesos d’inacció a les darreres hores les negociacions es van intensificar amb proposta de Podem aquest dijous directament des del faristol sobre la botzina. La investidura seguirà encallada tot l’estiu i Franco continuarà enterrat a El Valle de los Caídos.
A nivell de Catalunya la cosa ha estat força parada, el tema és que fer república demana temps i viatges a Waterloo, sobretot molts viatges a Waterloo. De moment el govern de Torra només ha aprovat una llei en els 15 mesos que porta manant i es tracta de la la restitució de l’Agència Catalana de Salut Pública (que l’havia suprimit un company del seu partit, l’Artur Mas, en aquell boig 2014 en temps de retallades i pre-procés).
A Bèlgica en Puigdemont va vivint més aventures que Tintin. A les eleccions europees la llista de l’expresident va guanyar a Catalunya i s’ha de dir que va intentar prendre possessió com a eurodiputat per aconseguir la immunitat i tornar a passejar pels jardins de la Devesa peeeerò no va poder ser, va rondar pels voltants del Parlament fins a última hora però no hi va entrar per por a ser detingut i l’exalcalde de Girona haurà de passar un altre estiu a Waterloo en una mena de llimbs diplomàtic. En canvi, a Josep Borrell les eleccions europees li han obert més portes que a Puigdemont, concretament li ha obert les portes de la diplomàcia europea, en aquesta nova legislatura el socialista serà ‘Alto representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad’, que és un càrrec el nom del qual no hi cap a la targeta.
El mateix dia de les eleccions europees hi havia eleccions municipals, més que la festa de la democràcia allò semblava el ViñaRock de la democràcia. Noves eleccions per complicar encara més l’equilibri de forces per trobar president per a Espanya però sabíem el que hi havia. A Barcelona va guanyar ERC per vots però l’acord/idil·li entre Maragall i Colau no va ser possible perquè Manel Valls va decidir regalar els vots als comuns per tal d’evitar a tota costa un govern municipal amb indepes a la capital catalana, a més l’exprimer ministre francès tampoc tenia massa a perdre. Als pocs dies Ciutadans trencava la seva relació amb Valls però tampoc va semblar importar-li massa perquè el partit taronja es començava a cobrir de glòria amb els seus suports a governs amb Vox arreu de la geografia espanyola. A Madrid, de fet, avui en dia el Trifachito és una realitat que lluita per acabar amb les mesures ecologistes impulsades per Carmena durant la legislatura anterior.
A nivell internacional sembla ser que la noticia més destacada ha sigut que recentment la Rosalía ha publicat una cançó en Català. I bé, un altre any que acaba amb la sensació que Trump ha de començar una guerra mundial d’un dia per l’altre aquest cop bombardejant drons iranís però això tampoc és massa notícia.
Segur que m’he deixat mil coses, això és així. Però ha sigut una mica això.
