Tornem-hi. Set mesos després de les eleccions del #28A i amb unes negociacions per formar govern fallides ens tornen a convocar a les urnes. No tot és igual per això: L’extrema dreta puja decidida a tornar al poder i la CUP arriba decidida a entrar al Congrés espanyol per bloquejar-lo. Ja veuràs.
A l’Espina de la Directa d’aquesta setmana (a la versió per a xarxes per això) tracto una mica aquesta sensació de ‘déjà vu’ que alguns tenim de tant en tant.
Després de 4 mesos de deliberació ahir pel matí el Tribunal Suprem va confirmar les filtracions del cap de setmana i feia pública la sentencia de la causa especial 20907/2017, la causa del procés vaja.
El text condemna per sedició i malversació els nou líders independentistes empresonats (govern de l’1-O, la presidenta del Parlament i els presidents d’Òmnium i ANC) amb penes d’entre 9 i 13 anys de presó i d’inhabilitació. Tot i que la mateixa sentencia diu que tot plegat va ser una “mera quimera” i que l’Estat va mantenir en tot moment “el control de la fuerza, militar, policial, jurisdiccional e incluso social”. Faltaria más.
La reacció del personal no va fer-se esperar. El misteriós (o no) ens ‘Tsunami Democràtic’ ha pres nota del passat i sembla ser que es basa en accions concretes continuades de les que ni entitats, ni partits, ni govern se’n poden apropiar del lideratge (para lo bueno y para lo malo). Així doncs ahir molta gent es va fer Telegram per seguir les instruccions que enviava no se sap ben bé qui a un grup de 220.000 membres i que bàsicament consistien en bloquejar l’aeroport del Prat.
La Directa torna als punts de venda després del seu descans estival i ho fa amb aquesta ‘Espina’ d’un servidor sobre el drama al Mediterrani.
Publicat originalment a la Directa nº483 (04/09/2019)
Primera vinyeta meva des de que coordino la secció i ara se’ns gira feina que la idea és publicar una vinyeta cada setmana (una setmana via xarxes i l’altra en paper).
Tal com vaig fer l’any passat, com aquest curs tampoc he fet massa vinyetes ho compenso amb un resum del que ha passat durant aquests últims mesos.
Després de la moció de censura a Rajoy y el pas d’aquest a millor vida com a registrador de la propietat el PP començava curs renovat d’aquella manera. Just abans de l’estiu Pablo Casado s’estrenava com a líder. Un nou president amb dubtosos avals acadèmics i certa olor a naftalina i caspa d’Aznar.
A l’agost Pedro Sánchez, encoratjat per les gires per pobles de les orquestres de versions o vés a saber perquè, anunciava el Consell de Ministres On Tour amb bolos a Sevilla i Barcelona.
Dit i fet: El 21 de desembre el Consell de Ministres i uns quants policies es traslladaven a Barcelona per col·lapsar una mica els carrers i decidir que era completament prioritari canviar el nom de l’Aeroport de El Prat a ‘Aeroport Josep Tarradelles’.
La fonoteca del Comissari Villarejo i les clavegueres de l’estat en general cada cop estan més tèrboles i remogudes així que els principals partits no han desaprofitat la ocasió per llençar-se merda el uns als altres. I vist que tot i que desvetllen gran secrets i corrupteles tampoc passa cap daltabaix la Casa Real va decidir apujar-se el sou un 1,5% i tancar els acords de venda d’armes amb l’Arabia Saudita tranquil·lament i amb la seguretat que dóna que les armes espanyoles estan entrenades per centrar-se en no matar iemenites (en paraules de la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá).
El 26 de maig ja hi havia planificades unes eleccions municipals i europees que han anat caldejant l’ambient polític. Al setembre l’ex-primer ministre francès Manuel Valls desembarcava a Barcelona per començar una nova vida política de la ma de Ciutadans. ERC sorprenia fent sonar que el seu candidat seria Ernest Maragall per mirar aprofitar el tirón del seu germà només 11 anys després que aquest deixés de ser alcalde amb el PSC. I Albiol deixava el seu escó com a diputat al Parlament per tornar a la política municipal a Badalona però amagant les sigles del partit que presidia fins llavors.
No només això anava escalfant l’ambient polític, el 2 de desembre Vox, el partit antiimigració, contrari a la llei de violència de gènere i a la llei de l’avortament, partidari de suprimir les comunitats autònomes i de protegir la tauromàquia, aconseguia representació al parlament andalús i esdevenia clau de govern com qui no vol la cosa. A més els socialistes quedaven fora de la Junta després de 40 anys al poder, ara que ja ho tenien tot al seu gust.
El 12 de febrer començava el judici del procés (i encara s’espera la sentència), 3 dies després mentre Junqueras declarava davant del jutge Marchena els diputats del seu partit (entre altres) tombaven els pressupostos de Sánchez aquest va fer-se l’íntegre i va anunciar la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions pel 28 d’abril així que res, si amb les municipals i europees no en teníem prou ara s’hi afegien unes noves eleccions primaverals.
De tota manera les eleccions de l’abril tampoc van ajudar a esclarir massa el panorama, vàrem viure una campanya un pèl diferent amb mítings des del locutori de la presó de Soto del Real.
D’entrada la victòria va ser per al PSOE demostrant que la tècnica de fer-se la víctima i convocar eleccions no estava malament del tot, els socialistes passaven de 85 a 123 diputats. El PP sortia força perjudicat passant de 137 a 66 diputats. El #28A també va suposar l’entrada de l’ultradreta més descarada (encara més descarada vull dir), Vox seguia amb la seva reconquesta i entrava al Congrés amb 24 diputats.
El supervivent Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions però amb una victòria insuficient que Podemos va aprofitar per demanar tot el que va poder. Entre municipals i tot plegat les negociacions per ser investit es van allargar més de tres mesos i total per res, aquesta mateixa setmana el PSOE ha constatat per partida doble (dimarts i dijous) que no sumava prou i això que després d’una mesos d’inacció a les darreres hores les negociacions es van intensificar amb proposta de Podem aquest dijous directament des del faristol sobre la botzina. La investidura seguirà encallada tot l’estiu i Franco continuarà enterrat a El Valle de los Caídos.
A nivell de Catalunya la cosa ha estat força parada, el tema és que fer república demana temps i viatges a Waterloo, sobretot molts viatges a Waterloo. De moment el govern de Torra només ha aprovat una llei en els 15 mesos que porta manant i es tracta de la la restitució de l’Agència Catalana de Salut Pública (que l’havia suprimit un company del seu partit, l’Artur Mas, en aquell boig 2014 en temps de retallades i pre-procés).
A Bèlgica en Puigdemont va vivint més aventures que Tintin. A les eleccions europees la llista de l’expresident va guanyar a Catalunya i s’ha de dir que va intentar prendre possessió com a eurodiputat per aconseguir la immunitat i tornar a passejar pels jardins de la Devesa peeeerò no va poder ser, va rondar pels voltants del Parlament fins a última hora però no hi va entrar per por a ser detingut i l’exalcalde de Girona haurà de passar un altre estiu a Waterloo en una mena de llimbs diplomàtic. En canvi, a Josep Borrell les eleccions europees li han obert més portes que a Puigdemont, concretament li ha obert les portes de la diplomàcia europea, en aquesta nova legislatura el socialista serà ‘Alto representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad’, que és un càrrec el nom del qual no hi cap a la targeta.
El mateix dia de les eleccions europees hi havia eleccions municipals, més que la festa de la democràcia allò semblava el ViñaRock de la democràcia. Noves eleccions per complicar encara més l’equilibri de forces per trobar president per a Espanya però sabíem el que hi havia. A Barcelona va guanyar ERC per vots però l’acord/idil·li entre Maragall i Colau no va ser possible perquè Manel Valls va decidir regalar els vots als comuns per tal d’evitar a tota costa un govern municipal amb indepes a la capital catalana, a més l’exprimer ministre francès tampoc tenia massa a perdre. Als pocs dies Ciutadans trencava la seva relació amb Valls però tampoc va semblar importar-li massa perquè el partit taronja es començava a cobrir de glòria amb els seus suports a governs amb Vox arreu de la geografia espanyola. A Madrid, de fet, avui en dia el Trifachito és una realitat que lluita per acabar amb les mesures ecologistes impulsades per Carmena durant la legislatura anterior.
A nivell internacional sembla ser que la noticia més destacada ha sigut que recentment la Rosalía ha publicat una cançó en Català. I bé, un altre any que acaba amb la sensació que Trump ha de començar una guerra mundial d’un dia per l’altre aquest cop bombardejant drons iranís però això tampoc és massa notícia.
Segur que m’he deixat mil coses, això és així. Però ha sigut una mica això.
Ja fa molts i molts anys (7 ni més ni menys) d’aquest post en el que anunciava que passava a ser coordinador d’il·lustració de la Directa. Doncs avui toca fer un post semblant perquè a partir del número d’aquesta quinzena passo a coordinar la secció de l’Espina (la vinyeta de la pàgina 3) de la Directa. Força menys feina que allò de coordinar no sé quantes il·lustracions a la setmana (ara serà una vinyeta cada quinze dies en principi) però m’ho recorda.
Hoy estoy contento porque sale a la venta un nuevo número de ‘El Jueves’ pero es bastante especial para mi porque lleva tres páginas hechas por un servidor. Tres paginas sobre el conflicto Saharaui de las que os cuelgo la primera. Si queréis más os lo tendréis que comprar por el módico precio de 2,5€.
Primera página de las tres publicadas originalmente en la revista El Jueves nº2190 (15/05/2019)
Pues si. Un honor participar en esta revista y muchas gracias a Kap por ayudarme a hacerlo posible.
Actualización a los meses: He colgado la historieta entera en Behance para uso i disfrute de quien quiera.
Torno a la Directa d’aquesta setmana amb aquesta vinyeta per a l’Espina.
Publicat originalment a la Directa nº477 (15/05/2019)
El fantasma aquest tan mono és en Gaysper, una icona que els de Vox van utilitzar en un muntatge per escenificar l’amenaça de la comunitat LGTBI i que la pròpia comunitat LGTBI ha acabat apropiant-se i fent-la una icona del moviment. Internet és una meravella.
I ja que estava he aprofitat per versionar el mític ‘Martínez el Facha’ d’en Kim una mica a la meva manera.
Dos mesos després que Pedro Sánchez anunciés que convocava eleccions perquè no va ser capaç d’aprovar els pressupostos ahir va ser el gran dia, la festa de la democràcia que diuen. Vaig tenir dos mesos per pensar si faria alguna cosa per penjar per aquí referent a les eleccions però no va ser fins anit veient els resultats que se’m va ocorrer fer aquest fil que vaig penjar al meu Twitter i que ara repenjo aquí: anàlisi de les dades electorals amb dibuixets.
Primer de tot el nou arc parlamentari amb la seva entrada triomfal de Vox i tot comparat amb els resultats d’ara fa tres anys.
ls resultats dels partits que no es presenten a tot el territori.
Els pactes possibles dels que tant tocarà sentir parlar a partir d’ara.
El canvi de color del mapa electoral respecte al del 2016.
La evolució de la participació en aquest tipus d’eleccions al llarg de la democràcia.
I, per últim, la evolució dels sondeigs i la comparativa amb els resultats finals.
Al twitter té alguns errors de picatge fruit de les presses i la improvisació però vaja, era una mica un experiment i no em desagrada com ha quedat.
Dijous la Scotland Yard entrava amb permís a l’embaixada de l’Equador a Londres per detenir al hacker i activista Julian Assange. Ara fa set anys quan ell hi va entrar acusat de violació (amb un casc i una pedra a la sabata per dissimular) ens el venien com un heroi defensor de la llibertat d’expressió i la transparència i ara resulta ser un boig amb barba que ha incomodat a tothom i ha posat en risc la seguretat mundial. Les coses canvien.
Equador es va cansar de donar asil a algú que els fica en merders diplomàtics cada dos per tres i es EUA li tenen ganes i demanen la extradició per espionatge i el que sorgeixi. Veurem com acaba el tema.
Setmana politicament mogudeta, tu.
Amb tot el lio del judici del procés (que no només és un programa de TV3, resulta que també és un judici real) se’m va passar comentar que aquesta setmana també es votaven els pressupostos. Doncs al final res, dijous la majoria del Congrés va votar a favor de les esmenes a la totalitat i no va poder ser. Divendres Sánchez compareixia en plan solemne per dir que ell ho havia intentat tot però que amb aquesta gent no hi havia manera i convocava eleccions pel proper 28 d’abril. En aquest cas… Que comenci la campanya electoral una altra vegada.
Jo que sé, em retiro a @escenaverosimil que allà tot és més tranquil i predictible.
