Aquesta setmana em deixo de dibuixets a la Directa (la 465 per ser exactes) i m’estreno com a infografista amb aquestes peces sobre centrals nuclears a Espanya.
Mockup de la Directa nº465 (14/11/2018)
Gràfics amb les quantitats de tones acumulades, una cronologia del tancament de les nuclears i un mapa amb les estacions de descontaminació (que està a una altra pàgina) per acompanyar aquesta informació d’en Jesús Rodríguez i les fotografies d’en Freddy Davies.
Fa com tres setmanes el Tribunal Suprem sentenciava que era cosa dels bancs pagar els impostos d’actes jurídics documentats d’una hipoteca i no de la persona que a la que es concedia el crèdit, que ja tenia prou amb lo seu. L’endemà però el Suprem es feia enrere i ho posava en suspens per l’”enorme repercussió econòmica i social” de la decisió i es posposava la polèmica decisió fins aquesta setmana. Doncs bé, al final no se sap si ha sigut aquesta enorme repercussió econòmica i social que deien o la pressió dels bancs directament però el Suprem ha fet marxa enrere i l’impost l’haurà de pagar el client. Coses que passen…
Les gravacions de l’excomissari Villarejo que els del PP utilitzaven tan alegrement per acusar de corrupte el govern de Pedro Sánchez i demanar la dimissió de la ministra de justícia per dir que no coneixia l’excomissari quan resulta que havien estat reunits i tot, aquests àudios ara es giren en contra dels populars com un bumerang llençat amb ràbia.
A la darrera entrega dels àudios de Villarejo que s’ha fet pública s’escolta a l’excomissari de la boina parlant amb Maria Dolores de Cospedal per informar-la dels avenços de la investigació del Cas Gürtel al 2009, quan s’havien succeït les primeres detencions i Cospedal era secretaria general dels populars.
Què ens depararà aquesta carpeta d’arxius mp3 en un futur si diuen que el plat fort encara està per sortir?
Publicat originalment a la Directa nº462 (03/10/2018)
Aquesta setmana torno a treure el cap a la Directa. Aquesta vegada amb una vinyeta sobre la preciosa amistat entre Felip VI i Mohamed bin Salam, príncep hereu de l’Aràbia Saudita. Una amistat que alguns envejosos titllaran d’interessada.
Ja ha passat l’estiu però tot segueix una mica igual si fa o no fa, que aquí tot és molt urgent però a l’estiu es para tot, que fa calor.
Fa poc el govern de Pedro Sánchez celebrava els seus primers 100 dies de gràcia, 100 dies i escaig plens de postureig polític en els que Sánchez ha rebut el vaixell d’immigrants Aquarius, ha aprovat una llei per exhumar a Franco, ha encetat un diàleg amb Catalunya, s’ha proposat acabar amb una part dels aforaments i vol aprovar els pressupostos petant-se el veto del senat amb una petita trampa legal. Val a dir que en aquests dies a Sánchez també li han dimitit dos ministres del seu govern paritari, ha amenaçat Catalunya amb tornar a aplicar el 155 i ara ven bombes a països relaxats amb el tema del respecte als drets humans, però són bombes intel·ligents i molt respectuoses al menys.
La Directa marxa de vacances d’estiu, que ja toca descansar una mica.
Publicat originalment a la Directa nº459 (25/07/2018)
Marxa de vacances amb aquesta vinyeta d’un servidor sobre la fal·lera pel turisme massiu que ens ha agafat (un tema recurrent a la publicació) i pel qual se suposa que s’ha de fer bona cara.
Aquest curs he fet una mica de parón de dibuixar però la veritat és que l’actualitat no ha parat gens i em feia gràcia fer un repàs encara que sigui tard i malament. El cas és que aquest ha sigut un curs mogudet per aquí. Ja des de l’agost quan una furgoneta va començar a baixar les Rambles de Barcelona plena d’odi.
A finals d’agost la cosa es va començar a posar interessant quan les forces independentistas del Parlament van aprovar la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de Catalunya i, als pocs dies, la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència. Va costar, la jornada aquell 4 de setembre es va allargar fins a les 23:30h que va ser quan Puigdemont va signar el decret de convocatòria del referèndum de l’1-O.
El 20 de setembre de bon matí la Guàrdia Civil, per ordre de la Fiscalia General de l’Estat, comença una macrooperació a diverses Conselleries de la Generalitat per aturar el referèndum i la jornada acaba amb 14 detinguts. Malgrat tot l’1 d’octubre les urnes i les paperetes eren als col·legis electorals per art de màgia i per art de les AMPES que es van quedar fent activitats de relleno tot el cap de setmana per evitar el tancament d’escoles. Jornada electoral atípica com a mínim: cens universal a última hora, meses constituïdes per voluntaris que utilitzaven els seus telèfons per registrar els vots, la Guàrdia Civil escalfada i amb les porres sueltes, paperetes requisades, 893 ferits segons el SEM i gent recomptant els 2.286.217 vots com podien. Finalment d’aquest 2 milions i pico de vots el Sí va representar el 90’18%, val a dir que això és segons la Generalitat mateixa perquè cap òrgan independent s’hi va voler posar. El 3 d’octubre vaga general a Catalunya en protesta contra la repressió i discurs del Rei per la nit en suport de la repressió si era pel bé de la unitat d’Espanya.
Segons la Llei del Referèndum d’Autodeterminació una victòria del Sí suposava una Declaració d’independència automàtica i l’activació del nou marc legal de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. La situació era compromesa i Puigdemont decideix parar una mica el tema i passar la pilota al Govern espanyol, encapçalat per Mariano Rajoy però la cosa no va acabar d’anar bé. Als pocs dies els presidents de l’ANC i Omnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart son empresonats acusats de sedició per les mobilitzacions del 20-S.
El dijous dia 26 d’octubre (dia de ‘Polònia’, és clar) Puigdemont convoca una roda de premsa no se sap ben bé per què però la cosa apuntava a eleccions anticipades per evitar que Rajoy apliquès l’article 155 de la Constitució i la suspensió de l’autonomia, a última hora gir de guió inesperat: Puigemont no signa la convocatòria d’eleccions perquè no té garanties que el 155 no s’apliqui igualment i delega en el Parlament de Catalunya.
Un dia després el Ple del Parlament debat que cal fer, Junts pel Sí i la CUP insten al Govern a reactivar la Declaració d’Independència que estava en ‘Pause’ des de feia dues setmanes i amb 70 vots a favor, 10 en contra, 2 en blanc i mig Parlament buit s’inicia el que vindria a ser una aproximació a la República Catalana. Va durar poc, per la tarda Rajoy (amb el suport de PSOE i Ciutadans, no us penseu) anunciava l’aplicació de l’article 155 per primer cop des de la instauració de la democràcia i la Generalitat passa a estar sota control de Soraya Sáenz de Santamaría, es dissol el Parlament i es convoquen eleccions pel 21 de desembre. No només això, el 155 també permet intervenir els mossos i intervenir el Major Trapero; i les obres d’art de Sixena es traslladen de Lleida a l’Aragó.
El 30 d’octubre Puigdemont i 4 consellers més apareixen a Brussel·les i es comencen a xivar a la comunitat internacional del que passa a Catalunya. 3 dies després el Vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Raül Romeva, Dolors Bassa i Joaquim Forn entren a la presó per delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Noves protestes, noves manifestacions, nova vaga general el 8 de novembre.
Arriben les eleccions del 21 de desembre convocades per Rajoy i amb caps de llista a la presó o a l’exili. Participació històrica del 79,09%, victòria moral per a Ciutadans amb el 25,33% dels vots peeerò sense massa capacitat de sumar. La nit de les eleccions ja es veia venir que la cosa aniria per llarg.
Anem a pams; el bloc independentista no arriba per votar un President del Parlament pels vots no presencials amb els que no pot comptar però Catalunya en Comú-Podem permeten l’elecció de Roger Torrent (d’ERC); i llavors comença el culebrot per triar president de la Generalitat. El Pla A és investir a Carles Puigdemont a distancia perquè si trepitja territori Espanyol va directe a la presó, no va ser possible; el Pla B era investir a Jordi Sánchez que està a la presó però el jutge Pablo Llarena no el deixa sortir es posin com es posin a les Nacions Unides; el Pla C era investir a Jordi Turull però no agrada massa a la CUP. Amb 24 hores de diferencia Jordi Turull va passar de fer un discurs d’investidura a declarar davant del jutge Llarena i ser empresonat de nou i com no va poder anar a la segona votació tampoc va poder ser.
Les Nacions Unides van dictaminar que es devien preservar els drets polítics de Jordi Sánchez tot i estar preventivament a presó però de fet en general no ha sigut massa bon curs per a les llibertats: actors i guionistes encausats per gags, mestres investigats per parlar de l’1 d’octubre a classe o cantants de rap condemnats a presó directament per parlar del rei a les seves cançons. Parlant de la casa reial… Un altre que ha estat condemnat ha sigut Iñaki Urdangarin i sí, encara que no ho semblava actualment està dormint a la presó; però, com en tot arreu, a les presons es veu que també hi ha classes i el gendre del rei no es pot queixar de com el tracten.
Però tornem una mica enrere, perdó. Puigdemont anava propagant la causa indepe per on podia però en una de les seves escapades la policia alemanya el va interceptar quan tornava d’un bolo a Finlandia cap a la seva residencia a Bèlgica. Després de dotze dies a la presó de Neumünster els jutges alemanys del tribunal d’Slesvig-Holstein (mals dies pels presentadors de notícies) diuen que no veuen res com per retenir una persona a una presó i Puigdemont surt en llibertat sota fiança.
Quan el termini per nomenar un nou President de la Generalitat començava a acabar-se vam conèixer a Quim Torra, que semblava que si que es podria investir tot i que la CUP va mantenir el suspens fins al final. Al dia següent d’esdevenir President Torra ja estava embarcant cap a Berlín però no era per exiliar-se aquest cop, era per subordinar-se una mica a Puigdemont.
Quim Torra no va ser l’únic president que vam estrenar aquesta primavera. El 24 de maig es feia pública la sentencia pel Cas Gürtel que esquitxava força al PP com a partícip a títol lucratiu i dubtava de la credibilitat de Rajoy. Pedro Sánchez va impulsar una moció de censura contra Rajoy que va tenir lloc el 1 de juny i el líder del PSOE va acabar sent President d’espanya quan pocs s’ho esperaven i fent un consell de ministres amb un ex astronauta i un ex tertulià del cor per donar-li vidilla.
Sánchez ha arribat a la Moncloa marcant estil: proposant l’exhumació de Franco, apostant per la paritat al govern, reunint-se amb Quim Torra i posant-se una samarreta del Barcelona 92 per fer esport o acollint uns quants refugiats encara que sigui per portar-los a un centre d’internament, que aquesta és una altra; cal recordar que aquesta temporada els drets humans han continuat fent aigües al mediterrani i cada setmana hi han hagut nous morts que l’únic que volien era fugir del seu lloc d’orígen per intentar sobreviure.
Després de la moció de censura Rajoy va marxar a recuperar la seva placa de registrador de la propietat a Santa Pola i ara al PP busquen nou líder. La cosa estè entre Soraya Sáez de Santamaría i Pablo Casado i aquest cap de setmana ja ho tindrem resolt i sabrem qui ha de ser el líder de la nova dreta espanyola, diga-li nova o diga-li com vulguis.
Ja ho veieu, per aquí hem estat força entretinguts. Tant que se’m fa estrany que a un text de resum no surti Trump per enlloc, ell ha anat fent les seves coses, enfadant-se i fent aliances amb qui li convé però de moment encara no ha iniciat cap guerra mundial i això ja és força sabent del perfil d’aquest senyor.
I segur que m’he deixat coses. Però vaja, una mica ha sigut això.
De cop els governs català i espanyol els ha donat per fer lleis de memòria històrica contra l’apologia de la dictadura franquista i per fer justícia a les víctimes aprofitant ara que el PP, que no estava massa per la labor de destinar ni un duro al tema, ja no mana. Va ser una de les poques coses de la reunió de dilluns en les que Sánchez i Torra van estar d’acord i aquest dimecres tant la consellera de Justícia, Ester Capella, com la ministra de Justícia, Dolores Delgado, van anunciar les seves lleis per fer un pla de recerca de desapareguts, publicar un cens oficial de víctimes de la guerra i del franquisme o il·legalitzar les organitzacions que facin apologia de la dictadura.
El pasado mes de abril formé parte de la exposición ‘Humor gráfico catalán en tiempos difíciles‘ que tuvo lugar en la Sala de Exposiciones de la Fábrica del Humor de Alcalá de Henares con esta viñeta. Por lo que nos dicen la exposición era muy bonita y fue muy bien.
Dentro vídeo de la exposición!
Pues bien, si Alcalá de Henares os pillaba lejos ahora la han digitalizado y la tenéis a vuestra disposición en el portal ‘Humoristan’. Aquí la podéis consultar en castellano i aquí en català.
Ale, espero que os guste.
Dilluns vinent hi ha reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez a La Moncloa per parlar del tema de sempre. Torra diu que la reunió és per culminar el procés d’autodeterminació i, ja que Sánchez està de bones i vol caure bé, ja planteja una propera reunió que ell vol que sigui al Palau de la Generalitat, suposo que és perquè a ell li és més còmode.
